Fer de mare i pare amb amor és necessari, però no és suficient.
Ser o exercir de mare i de pare és un dels majors reptes als que un adult pot enfrontar-se al llarg de la seva vida.
La maternitat i la paternitat és una experiència enriquidora que contribueix a la maduresa personal de les mares i dels pares, reforçant el seu saber i també els recursos i habilitats. Però donada la complexitat d’aquesta tasca pot ser alhora, una experiència frustrant que comporti insatisfaccions, que limiti la realització personal arribant fins i tot, a esdevenir una càrrega difícil de suportar. La diferència entre una i altra posició radicarà en la vivència i l’experiència de la mateixa tasca de ser mare/pare.
Si a aquesta complexitat en la criança hi afegim variables tan adverses com la Covid-19, ens adonarem el gran repte que suposarà per a les famílies créixer de forma sana en un context d’adversitat. La pandèmia ha restringit la oportunitat d’ experimentar les emocions i relacions des d’una perspectiva de benestar. El context Covid-19 i les seves mesures ha incrementat les emocions considerades desagradables com l’ansietat, l’estrès, la tristesa, la por, la inseguretat, l’aïllament, la soledat, etc. Aquest fet ha desplaçat les emocions agradables a un segon terme i això ha provocat un desequilibri emocional significatiu, posant en actiu emocions no plaents en detriment de les plaents, tals com l’alegria, la calma, la tranquil·litat, la confiança, la seguretat, etc.
Tot plegat ha incidit en la gestió de les emocions i en les relacions que es donen en el si de la família i amb el seu context. Aquestes variables han fet més difícil la ja complexa tasca d’educar i acompanyar en família. És en aquest punt, que volem connotar com no n’hi ha prou només amb l’amor per fer bé de mare i de pare. S’ha de posar en moviment elements i condicions que juntament amb l’amor, genererin famílies nodridores, famílies que facilitin als seus infants créixer amb salut física i psicològica, en espais segurs i de confiança.
La nostra experiència professional fa que hi destaquem alguns elements nodridors que s’haurien de donar des de l’inici mateix en què la dona i l’home esdevenen mare i pare en família. S’ha de donar determinades circumstàncies i comportaments per part de la mare i el pare que afavoreixin una criança amorosa, nodridora i sana. Per aquest motiu evidenciarem algunes de les condicions que són un tret diferencial entre la família que és nodridora i la que no, aquells elements que són un bon predictor envers la llar que permet als nens i les nenes créixer sans i feliços, i la que no.
Entre d’altres hi destaquem,
- EL rol i la funció de la mare i el pare envers la criança dels seus fills i filles.
- L’Ordre alhora de relacionar-se entre ells, mare-pare, pares-fills, germans, etc.
- La vinculació segura del sistema parental respecte els fills/es.
Funció i rol de la mare i del pare amb l’arribada del nadó.
La mare sostindrà el seu nadó, la seva princupal funció serà alimentar i i tenir cura del nen, especialment els primers anys de vida.
Les dones mares necessiten d’ajuda emocional. Les mames necessiten disposar de la calma i el temps necessari de descans per dedicar-se a la criança del nadó. Sovint però, ens confonem i acabem pensant que necessitem ajuda concreta per a les tasques domèstiques. Una mare sostinguda emocionalment pot sostenir al nen. Una mare desemparada “s’ofegarà en un got d’aigua”, i reclamarà des de la soledat qualsevol cosa en qualsevol moment. Això provocarà el desconcert en l’home que no sabrà què fer.
El pare acompanyarà la mare, la seva funció principal serà la de sostenir emocionalment la mare.
Si el pare canvia el bolquer, està bé, però això no facilitarà l’equilibri dins la família, no aportarà funcions nodridores. No caldria que el pare s’endinsès en aquests aspectes. Al contrari, es necessita algú que mantingui l’ estructura emocional intacta i alhora que sotingui el món material, domèstic, perquè la mare no es vegi o senti obligada a “ abandonar” el món emocional i de criança en el que està immersa. El pare no haurà d’assumir el maternatge, sinó acompanyar la mare en el seu procés, l’haurà de recolzar activament en el seu moment introspectiu, la protegirà i entre d’altres funcions l’acceptarà i li mostrarà la seva estima.
Aquesta estima del sistema parental, serà l’amor que mares i pares oferiran als seus infants i serà necessari, però no suficient. Aquest amor haurà de donar-se en un determinat ordre, tal com l’aigua, l’amor necessitarà d’una llera que el contingui, iun espai delimitat per on circular sense diluir-se ni perdre’s.
L’autor BERT HELLINGER explica molt bé aquest fet, quan ens parla de les 3 lleis en els ORDRES DE L’AMOR .
1ª Llei PERTINENÇA.
Posa la mirada en la família com a primer i únic sistema al que sempre pertanyem. Cada infant necessitarà sentir-se vinculat al sistema que pertany, li és reconegut com el seu dret de pertinença. Ha de sentir que en forma part, que és acollit, que no se’l rebutja per cap motiu, ja sigui per ràbia, por, gelosia, vergonya, etc. Si no és així, i s’exclou emocional o físicament a algú, es generen malestars, secrets i disfuncions en les relacions familiars.
2ª Llei JERARQUIA.
S’ha d’establir una jerarquia que ubiqui els membres de la família i les seves relacions, ja sigui en funció de l’ordre d’arribada al sistema familiar o bé, en relació a funció. Així els que arriben primer al sistema o bé els que tenen una funció concreta, tindrien prioritat. Per exemple en el cas del germà gran la funció i l’ordre d’arribada ha de tenir unes connotacions i/o drets que la resta no tindrà. Si no es respecta aquesta jerarquia i no queda ben definida, podríem observar entre d’altres malestars un de força comú, la gelosia entre germans.
3ª Llei L’EQUILIBRI ENTRE EL DONAR I EL REBRE.
La relació entre el donar i el rebre ha de ser equilibrada . Hi ha una excepció en aquesta afirmació, el de les relacions uqe es generen en un sistema de no iguals, com és el cas dels pares i mares versus els seus fills/es, en aquestes interaccions els primers haurien de donar sempre i els segons reben. Entre iguals però, ja sigui germans, parella, companys, etc, és necessari un equilibri. És important remarcar aquí, que els fills mai haurien de donar als pares el que van rebre. L’equilibri en la família es genera quan els sistema filial rep del sistema parental, si això succeix, aleshores quan els fills/es creixin, esfacin adults i surtin del nucli familiar podran donar als altres el que ells van rebre, d’aquesta manera fluirà la relació familiar. En aquesta llei un exmple de no equilibri seria quan a algú li han fet mal en una relació d’iguals i respon des de la ràbia, sentint el dret a tornar el mal amplificat, aquesta resposta és habitual en separacions i divorcis conflictius, on s’entra en una espiral de desequilibri i una retroalimentació des d’allò negatiuque perjudica a tots els integrants de la família.
Fins aquí us hem mostrat breument elements nodridors com el rol, la funció i l’ordre en l’amor, respecte com els pares i les mares podem acompanyar els nostres fills/es per a créixer i desenvolupar-se de forma òptima. Volem però, esmentar el tercer element imprescindible per establir relacions amoroses i basades en la seguretat i la confiança, el VINCLE. A aquest tema, per la seva rellevància i profunditat, tant pel que fa a la construcció de la identitat de la persona i a la manera en que aquesta es interpretarà i relacionarà amb ella mateixa i amb la resta del món que l’envolta, hi dedicarem el següent blog.
Fins aleshores, us proposem que observeu i poseu en pràctica algunes de les propostes plantejades..
“Mi felicidad es plena cuando todos los que forman parte de mi familia tienen un lugar en mi corazón” Bert Hellinger.
